Al Rasos

Els que diuen que al Rasos de Peguera no es pot esquiar, haurien d'agafar els esquís o les raquetes i baixar fins a Peguera per tornar a pujar fins al punt més alt... A vint minuts de casa, sembla que estàs perduda enmig del no-res, sola envoltada de voltors, observant el contrast de la quietud que es respira allà i el moviment que es veu uns quants centenars de metres més avall, seguint les petjades discretes d'algun animaló que s'ha atrevit a buscar menjar per sobre la neu, les últimes llums del dia que il·luminen les parets de la Gallina Pelada… L'altre dia vaig assistir a una xerrada d'un lingüista que explicava que les emocions s'han de saber explicar en paraules, sinó el teu llenguatge no està prou desenvolupat. Jo crec que aquest senyor, amb tot el meu respecte, hauria de sortir de la civilització, de la seva urbe, per uns moments, uns instants, per veure que no tot es pot explicar amb paraules.

4a Vertical Ski-Pallars

Avui ha tocat tornar a competir nevant, he canviat els esquís de fons pels esquís de muntanya i així he competit en el Campionat d'Espanya de Crono a Espot. Una cursa molt disputada on he entrat finalment en 6a posició. Cursa ben organitzada i disfrutada.

A Teledeporte

Triatlón - Campeonato de España de Invierno

• Triatlón - Campeonato de España de Invierno

Triatlón de Reinosa (Campionat d'Espanya)

Dissabte passat a Reinosa (Cantàbria) tenia lloc el Campionat d’Espanya de Triatló d’Hivern, i 2a prova de la Copa d'Espanya. Aquest any les condicions meteorològiques no van acompanyar-nos: només començar a córrer, un bon ruixat ens queia a sobre; un cop en bici, pluja, vent i neu i, per acabar, ho rematàvem amb vent i neu en el tram de l’esquí de fons.

Els primers 10 kms corrent pels carrers de Reinosa van servir per fer una selecció natural de les millors corredores. Jo acabava aquest parcial en 6a posició, bastant lluny de les dues primeres corredores. Com em deia una companya de cursa, semblaven “galgos”.

La pujada de 25kms a l’estació d’esquí d’Alto Campoo em van donar marge per poder remuntar i arribar a atrapar a la 2a. La concentració en la cursa i la ganes de donar-ho tot sortosament no em deixaven veure ni sentir el mal temps.

Començava a esquiar, doncs, en 2a posició, però amb poc marge respecte a la 3a. La transició va ser molt caòtica. El lloc era molt petit i els voluntaris escassejaven. No em trobaven els esquís i jo esperant, mentre els segons anaven passant. Em sembla que no m’havia calçat mai unes botes d’esquiar tan ràpid com aquest dia.

El tram d’esquí de fons van dissenyar-lo per les pistes d’esquí alpí! Si volien emoció, ho van aconseguir. Si volien que els participants abandonessin i caigudes de “vídeos de primera”, també! Eren tres voltes pujant i baixant per una pista d’esquí de fons. En la primera baixada, amb massa confiança, vaig caure i vaig trencar l’esquí. Per sort, em va aguantar i només em va passar l’Ana, que anava 2a. Satisfeta, molt satisfeta, després d’una cursa així. Llàstima de la desqualificació del Ricard, que va aconseguir la 4a posició absoluta!

Ana Casares, Maider Gaztañaga i jo 

Triatló d'Ansó (Copa d'Espanya)

Aquest passat diumenge vaig estrenar la temporada de triatlons d'hivern, a Ansó, 1a prova de la Copa d'Espanya. El 2010 ja hi vaig participar. Com passa el temps! Llavors en començava a aprendre d'esquí de fons, estil patinador, i encara n'estic aprenent. Un llarg aprenentatge que sembla que no acabarà mai. L'esquí de fons és com la natació: el que val és la tècnica i el saber lliscar. La setmana anterior ja havia participat en la marxa d'esquí de fons "Marxa Pirineus" de Lles a Aransa, per agafar sensacions on vaig arribar a meta en 4a posició.

Després d'uns molt bons anys amb el Club Sant Joan de les Abadesses, torno a casa aquest any i m'estreno amb el Club Triatló Berga en aquesta triatló.

La cursa… El tram de cursa a peu, 7,5 kms, pels carrers d'Ansó, jo i una altra noia, liderem la cursa. Durant el tram de bici, 20kms amb btt però sobre asfalt que ens porten fins a l'estació de Linza es fan durs. Ella no dóna ni un relleu i em comença a pujar la mosca al nas, fins que arribem a un tram de més pendent i allà decideixo atacar. No la vull portar fins dalt. 

Un cop a Linza, em calço els esquís i allà comença "la festa". Dubto que les sensacions de la "Marxa Pirineu" em serveixin. Han hagut de palejar tota la nit per poder tenir un circuit de 4,5 km (1,1 km per volta), ja que ha plogut molt en les darreres hores. Han fet molta feina, però aquell circuit és dur, tou, aigua… Només miro de no caure. Per darrere veig a venir la Yolanda, molt forta esquiant, se m'enganxa el pal en una xarxa i desmunto l'empunyadura. M'he de parar diverses vegades per arreglar-la. Veig que em retalla fins que em passa. 

Finalment, 2a, contenta i ara a recuperar-se per la següent…