Dient adéu a l'hivern amb una cursa de raquetes: Snowrunning

Mònica Ardid, Laia Andreu i jo

Em van fer una proposta a principis de setmana que em va semblar d'allò més innovadora... (per mi, és clar). Estava cansada de la duatló encara, però vaig pensar que 10km en raquetes no seria tant. Això no és el que penso ara quan em fan mal fins i tot els braços!

Així, doncs, vaig participar dissabte a l'Snowrunning de Grandvalira, que resulta que era una prova puntuable per la Copa d'Europa (ni idea quan em van apuntar). Una companya em va deixar unes raquetes i el dijous vaig arribar-me fins al Rasos a provar-les. Em va semblar una mica aburrit, la veritat. A més, divendres ja tenia una mica d'agulletes i tot.

Dissabte amb tots els cracks del "mundillu" vam sortir a les 12 del migdia. Al final, amb unes raquetes llogades perquè eren una mica més lleugeres. S'ha de fer el possible per tal d'evitar pes! En fi, donen la sortida i déu meu, com corren. Sembla que no portin raquetes. Anem per pla-baixada com "locus".

Quan arribem a la zona de pujada, allò s'estabilitza, veig la que va 2a i la puc passar. Em trobo bé i no perdo de vista la 1a. Però, pam!, bessons! quin mal!!! He d'aguantar, però com? No estic acostumada als mals musculars. Sense dir mentida, passo 20 minuts de pujada amb aquest p... mal als bessons. Per fi, veig que s'aplana. Coronem i veig la primera, a un 1'30'' aprox i la 3a també, respecte a mi. Comencem a baixar, la neu és tova, baixem per una pista negra negra, ai, que me la fotaré. Baixo i baixo i quan queden 200m per l'arribada veig la 3a. Esprinto però caic, ella també, però jo faig 3 passes i torno a caure. No tinc gens de tècnica, però intento disputar-ho fins al final.

Finalment, tot i el mal gust de boca de baixar un esglaó del podi en l'últim moment, contenta d'haver provat una disciplina nova al costat de cracks de la muntanya. Em sembla que l'any que ve ho tornaré a provar. Al final, vam patir només una hora, jejeje.